CAT · ESP · ENG · DEU



14.MIQUEL FERRÀ i l'ecologia

Itinerari paisatgístic per espais naturals de Mallorca en clau ferrariana. El recorregut ens permetrà descobrir el modern pensament que l’autor projectava sobre el medi ambient, les seves avançades idees sobre la protecció del territori i la valorització dels espais naturals.

Fitxa tècnica

Punt d'Inici: Santuari de Lluc: “A la Mare de Déu de Lluc d’enfora”
Entorn del recorregut: Mixt
Mitjà: Mixt ( a peu / en cotxe)
Durada: 4 hores
Dificultat: Baixa
Recomanacions:

Recorregut en google maps: http://goo.gl/maps/6bGcv

1. Santuari de Lluc: “A la Mare de Déu de Lluc d’enfora”

A la Mare de Déu de Lluc d’enfora.

El poema A la Mare de Déu de Lluc d’enfora data de l’any 1934. Ferrà l’escriví des de la Residència d’Estudiants de Barcelona.

Verge de Lluc Regina
del patri muntanyar!
Mallorca és una salve
davant el vostre altar.

Al chor dels qui l’entonen
-Vós bé la hi sentireu-
voldria avui d’enfora
juntar ma pobra veu

Voldria, per l’escala
de cingles gegantins,
refer de vostra Casa
els enyorats camins;

Muntar per les dreceres,
guaitar al torrent del Salt
i de la Font Coberta
beure en el raig frescal;

escoltar el fil de l’aigua
pel corredor tranquil;
passar el llindar el temple,
pujar al devot cambril.

-És el desig, oh Mare,
que em porta aquí romeu:
de vostra dolça imatge
venc a besar el peu,
i a fer-vos, de tornada
del món qui m’ha exhaurit,
l’íntima confidència
del cor adolorit.
(…)

Font: Ferrà, M.: Poesies completes (1962), 144-145 / Lladó, 189.

2. Lluc: Cartes a Maria Antònia Salvà (1915)

En dues cartes a Maria Antònia Salvà, de gener i febrer de 1915, Miquel Ferrà parla de Lluc, contrada que conté les essències de la mallorquinitat; hi anà a passar les matines de Nadal de 1914:
“Benvolguda Maria Antonia: Molts anys, millors quue aquest, i tan fruiters!
Vaig sentir deixar Mallorca sense haver tengut amb vostè una altra sentada, en què probablement, i donat l’humor que em dominava, li hauria proposat una fuita en regla. Persones com vostè ja hi son demés en aquesta illa.
Si hi torn, serà ben bé per miracle de la mare de Déu de Lluch (sense mediació de cap P. de los SS. CC.) Perquè ja sabrà que vaig esser a Lluch, a matines de Nadal, amb en Guillem Forteza i en Joan Pons, i les oliveres, les ausines, els torrents, els penyals, les neus, els corps i els avencs, i la madona de Turitxant (qui es un inapreciable contrapès a la senyora del general Borbón) me retornaren l'amor a n’aquesta terra i les ganes d’alliberar-la dels seus pobladors que mai havia trobat tan deixats de la mà de Déu.
Me fa l'efecte de que ja hem arribat a lo més avall de tot. I veig una falta de homes espantosa. Mentres no en surtin mitja dotzena de ben resolts a fer renòu, no farem rès. Els nostros (i no li parl dels dos que he anomenat qui en son excepció), se perden per infeliços, per bons allots. Los falta plenitut de intelligencia i d'esperit. Tots, fins els millors, estan tarats de mallorquinisme. Viuen dins un rotlet, i el món, Espanya meteixa, Catalunya, los semblen coses exteriors i llunyanes.
Jo crec que avui hi ha ja el dever moral de viure tots aquells qui en sien capaços tota la vida espiritual dels notres temps. D'altra manera, la nostra fecundi¬tat serà molt migra¬da. [...]
Aquí el catalanisme, davant la inèpcia del govern i el perill de que Espanya faci ull definitivament (els temps són espantosos), torna agafar un aire de rebeldia.”

“Ja no sé a punt fixe lo que li deia en ma darrera carta. Sé no més que aquesta vegada me va fer Ciutat una tal impressió de fàstic i que m’hi vaig sentir tan estrager enmig d’aquelles coses palmesanes, que tota la meva fè mallorquina se’n hauria anat a terra si uns dies passats en les muntanyes de Lluc i entre les gents de Lluc (no em referesc als PP. dels SS. CC.), no m’haguessin retornat la visió poètica de Mallorca, que realment es d’una bellesa prodigiosa.
A Turitxant ¬¬––potser a Turitxant de abaix––, però hi ha madona, i de les més agradoses per acullir al foc i a la taula els forasters qui arriben tots remulls un mal dia d’hivern. I que ho és de bell un dia així aquell paisatge, sense cap dama de l’aristocràcia qui’n perturbi l’harmonia! [...]
No faci cas de les meves males estones. Jo, si Deu no'm deixa de la mà i no mud de sol a rèl, no daré mai fondo en el pessi¬misme. El meu somni respecte de Mallorca sería la seva partici¬pació en la vida nacional de Catalunya com a medi de que parti¬cipàs en la vida universal; però a mí és aquésta que m'interessa principal¬ment. Sentiria més que s'enfonzás Inglaterra que si s'acabava d'enfonzar Mallorca (si és que mai s'haja aixecat dos pams de l'aigua). [...]
Es aquest enorme espectacle que tenim davant de la gran guerra, i l'expectació de tot un nòu món espiritual que n'ha de néixer, lo que'm fa abominar més la petitesa d'a¬questa farsa local desempe¬nyada per quatre idiotes de naixement qui ens obstrueixen el camí de l'ideal”.

Font: Lladó, Francesc: “Miquel Ferrà. Vida, obra i pensament. Estudi d’un intel•lectual noucentista mallorquí.” Tesi doctoral inèdita, UIB, 2000.

3. Font Coberta (Lluc): Por la poesia

Ferrà era un home entusiasmat pel paisatge natural i urbà de Mallorca, el lloà a través de les seves obres i el defensà contra especuladors i cacics. Por la poesia es un article periodístic, en castellà, que parla de la destrucció de la Font Coberta. El signà amb el pseudònim Helios.

En Lluch, la Font cuberta ya no invita con su murmullo fresco como una voz a los peregrinos que llegan, a apagar su sed en el agua de la tradición donde las generaciones han bebido. Un grifo cerrado como el de una fuente de mercado asoma sobre un lavador vacío, y una especie de lápida sepulcral de un mal gusto triste dice en caracteres difíciles de leer cosas que antes cantaba la voz del caño en un más puro estilo.
Un algo triste , -el genius loci desterrado, el alma antigua de la fuente,- se siente flotar sobre todo eso y errar en el murmullo vago de los álamos extrañados de oirse solos, y hasta el alma del visitante que entra, bebe y se marcha, llega el dolor del paisaje sin lengua...
¿Podemos ver sin protesta ni queja como se barre la Poesía de Mallorca, expulsándola de sus lugares predilectos?
Helios

Font: Lladó, Francesc: “Miquel Ferrà. Vida, obra i pensament. Estudi d’un intel•lectual noucentista mallorquí.” Tesi doctoral inèdita, UIB, 2000.

4. Escorca i mirador del Torrent de Pareis: El puig de Massanella i el torrent de Pareis

Al llogaret d’Escorca i al mirador del Torrent de Pareis de la carretera, hi situam dues notes epistolars en què Ferrà comenta altres tantes excursions pel puig de Massanella i pel torrent de Pareis, respectivament.

El 3 de setembre de 1918 Miquel Ferrà enviava des de la seva residència estiuenca de Son Roca (Palma) una carta a la seva amiga barcelonesa Hermínia Grau:
“So estat al puig de Massanella, la segona altura de l’illa. L’escalàrem amb cordes! Amb la meva germana i el germà i cunyada de la Mª Antònia, i dos guies. Esmorsarem dins unes casetes de neu (dipòsits on s’hi guarda). Hauria begut vi gelat! V i un altre hi faltaven.

A principis de setembre de 1929, Guillem Colom el convida a passar uns dies a Sóller. Ferrà li contesta que ja és massa tard, perquè el dimarts se'n va cap a Barcelona i no és lliure de fer el que vol. Malgrat això, ja havia gaudit de la serra de Tramuntana, tal i com li explica:
«La teva me trobà de partida cap a Lluch, amb En Bartomeu i els meus. Anàrem al Torrent per Escorca, a Cosconar i a la font del Pedregaret. No oblidarem el bany que prenguérem dins els gorcs —vertaders estanyols, d'una meravellosa profunditat i transparència,— d'un poc més avall de l'Entreforc, on l'aigua ens impedí d'entrar.
Si no has vist el Puig Major des de Cosconar, encara no l'has vist. El veuen arrancar materialment des de l'entreforc, tot ell un hòrrid pedrenyal. Ja en parlarem».




Font: Massot i Muntaner, J.: Llengua, literatura i societat… 1993, p. 163 / Lladó, Francesc: “El Pont de la mar blava: vida i obra de Miquel Ferrà”, 124.

5. Turixant de Baix : “Profanació”

Possessió de Turixant de Baix on hi havia una fàbrica hidroelèctrica:

El poema Profanació data de l’any 1903, on un jove Ferrà de 18 anys clamava contra el renou i la tècnica que malbarataven el paisatge i el seu silenci. Protesta per la construcció de la fàbrica hidroelectrica de Turixant, la dessecació del Gorg Blau

“Profanació”
Arrera!

Guarnint ab són brancatge
el penyalar altiu
aont l’àguila fa niu,
l’esponerós boscatge
mescla sa veu salvatge
a la remor d’un riu.

S’aixeca un edifici
vorera la corrent,
aont màquina potent
omplintho de desfici,
atrona el precipici
d’estrèpit insolent.

El riu qui s’escorria
dins preses contengut
sobre el rodam caigut
el moviment envia...
Llavors torna fer via
cap a son jas perdut.

Y dins l’esquerpa riba,
fugint d’aquell casat,
se llança avalotat
per la baixada aspriva,
com una fera esquiva
posada en llibertat.

Quant la calor ja resta
les aigues a tal us,
el fum vola difús
pel cel vestit de festa,
qu’ab sa blavor protesta
d’aquell Progrés intrús.

L’elèctrica filada
qui baixa vers els camps,
domina els blaus rocams
de l’aspra serralada...
¡Natura profanada,
no esclataràs en llamps?...

Font: Revista Catalunya, abril de 1904, pàg. XXIII-XXIV / Lladó, Francesc: “Miquel Ferrà. Vida, obra i pensament. Estudi d’un intel•lectual noucentista mallorquí.” Tesi doctoral inèdita, UIB, 2000.

6. Turixant de Dalt: Carta a Lluís Nicolau (1917)

Miquel Ferrà fa excursions pels voltants del Puig Major i en una té casualment notícia, no molt clara, de la vaga general de 1917 a Barcelona. I veient que la situació pot ser crítica, li diu, potser en broma, que el seu propòsit és «d'esser a Barcelona a primers del més qui vé, a no ser que exepcionals circunstancies hi fassin inútil la presencia dels bibliotecaris». Els greus esdeveniments no trastoquen, però, ni les excursions ni l'ambient ensopit de Mallorca, com explica a la mateixa carta:
«Per Mallorca, calma, idiotisme creixent dels cacics i optimisme nacionalista dels joves.
Vaig esser a Montnáber amb En Colom i Mr John. Boscos, pics, nius de voltor, estupends!.. Vaig donar mitja volta al Puig major per la vessant oposada al Plà de Cúber, descubrint-hi tals paisatges, que s'imposa, Nick, una excursió hivernenca; perque tot quant hem vist junts queda pàlid devora aquells cingles. Amb neu, han d'esser per entusiasmar el propi senyor Mora!
Però lo més notable, i que us tindré de referir verbalment per pedres menudes, fou la nit passada al ràs, perduts i sense queviures, dins uns roquissars esquerps vehins del Torrent de Pareys amb En Joan Sureda.—So estat també a la cala de Deyà, inoblidable. Tot un dia hi vaig restar sol, fent de salvatge, i menjant sopes amb aquells pescadors famosos, dins llur mateixa cabana».

Font: Lladó, Francesc: “Miquel Ferrà. Vida, obra i pensament. Estudi d’un intel•lectual noucentista mallorquí.” Tesi doctoral inèdita, UIB, 2000.

7. Turixant de Dalt: Carta a Maria Antònia Salvà (1924)

En una carta a Salvà li parla de com la madona de Turitxant els reb amb aigua i menjar damunt la taula, una visita que feren a la mateixa possessió amb Nicolau d'Olwer i dues angleses i una al•lota de Turitxant els regala un escapulari. Ferrà també acudeix a Turitxant quan replega cançons per la serra amb Baltasar Samper el 1924 i en parla en una carta a Nicolau. Lectura d’una carta a Nicolau d’Olwer on li conta que ha tornat veure una al•lota que brodava a Turitxant feia vuit anys.

També li parla de les exides per arreplegar cançons populars que fa amb Baltasar Samper i parlant de les possessions de Lluc i sa Calobra, evoca les excursions del 1916, amb Miss Gunn i Miss Napier. En concret, referint-se a Turixant li diu: «Encara hi ha aquella gent, i les cançons les aplegàrem allà de boca d'aquella mateixa brodadora, que ara ja no és una nena, que obsequià Miss Gunn amb aquell escapulari! Tot es sec a Mallorca, però aquell Gorg del plà d'Aumalluig conserva la frescor i la transparència soleiosa d'aquell dia inoblidable. M'hi vaig tornar sucar in memoriam i vaig pensar en vos i en aquests llacs suiços d'un encant tan diferent d'aquella taceta». Els records sempre conflueixen cap a aquesta Setmana Santa i Pasqua de 1916 passades amb les «misses» angleses.

Font: Lladó, Francesc: “Miquel Ferrà. Vida, obra i pensament. Estudi d’un intel•lectual noucentista mallorquí.” Tesi doctoral inèdita, UIB, 2000.

8. El Gorg Blau: Por la poesia

Por la poesia és un article, en castellà, que parla de la destrucció del Gorg Blau. Es publicà a La Gaceta de Mallorca el 30 d’agost de 1907.

El 1903 Ferrà ja havia utilitzat la plataforma d'un poema, Profanació, per protestar contra la fàbrica hidroelèctrica de Turixant, amb les installacions de la qual s'havia destruït part del gorg Blau, mig buidat per donar aigua a aquesta fàbri¬ca. Ara, uns anys més tard i en el seu primer article en favor del paisatge natural illenc, Notas sueltas. Por la poesia, torna a aixecar la seva veu en contra de la seva devastació:
“Hace poco que un hecho deplorable, descubierto por fortuna antes de consumarse, y que no hubiera sido sinó el último de una serie vergonzosa, ha levantado en parte el espíritu público contra la expoliación de que era objeto el patrimonio artístico de Mallorca.
Antes que llegue, o que se prosiga, otra serie de devastaciones de género parecido que son de temer de la ineducación de nues¬tras gentes y concretamente de nuestros propietarios (salvando excepcio¬nes), justo será también que se oiga la voz de los que aman a Mallorca y a cada una de sus cosas como cosa propia. Yo no sé qué torpe afan desenfrenado de utilidad material, qué estúpido desprecio de la Naturaleza en sus obras más admirables, ha llevado a una mezquina empresa -que se arruina en ello- a manchar con una innoble fábrica el más hermoso de los paisajes de Mallorca, devastándolo para ello bárbaramente, ultrajando su belleza y profanando sus altas soledades».
El Gorch Blau, cuyo solo nombre es como la cifra evocadora de esa Mallorca ideal que todo mallorquín ama y siente como alma de su alma, y cuya visión parece formar parte de sus propios ojos, es objeto hace algunos años de esa indigna violación.
Una inquietud dolorosa asomó en mi espíritu al anunci, vago todavía, del malhadado proyecto. Un viento de ira agitó la cabellera de mi musa joven ante el cuadro de la profanación futura. Todo se ha consumado. Han caido destrozados al pie del puente los inmensos álamos que vertían ahi su sombra y su frescura rumorosa. Las v erdes riberas del torrente que alfombraban el valle han sido aridecidas y asoladas. Construcciones de fealdad industrial torturan la vista que reposaba antes en las bellezas solitarias de una naturaleza excelsa...
Los que queremos a Mallorca con amor de artistas ,de poetas o de enamorados, los que en la comunión con su naturaleza hemos bebido lo mas rico y esencial de nuestra vida íntima hemos visto esto con la tristeza amarga del que presenciara en la impotencia el ultraje de una amada, esclava de un amo estúpido. Pero hoy qye acaban de contarnos que el Gorch Blau está enjuto como la cavidad de una esmeralda robada, quye se abre ya como un ojo vacío entre los dos peñascales que se miraban en él y qye inspiraron las soñadas estrofas de la Cançó de Costa y el maravilloso cuadro de Rusiñol, hoy se alzará nuestra voz trémula de ira contra la mano que así arranca a nuestra Mallorca ideal los ojos contemplativos.
Nosostros protestamos de toda esa profanación sacrílega, en nombre de intereses mas altos que los de una pequeña sociedad explotadora y de necesidades de espíritu más excelsas que la necesidad de la luz electrica en dos o tres pueblos a los cuales puede suministrársela de otro modo.
A nosotros no nos importa que no encontremos en la ley como un derecho formulado el espiritual dominio eminente de toda Mallorca sobre sus tesoros artísticos y naturales. Un alto instinto, un sentido superior al vulgar sentido jurídico, nos dice que empresas particulares, propietarios que no los estiman en lo que valen, no pueden moralmente disponer, prostituyéndolos, a un fin vulgar cualquiera, de esos tesoros que el espíritu patrio hace de todos y qye constituyen el más rico patrimonio de nuestra tierra.
Si esa incapacidad de comprender y amar las cosas bellas que ante las obras más maravillosas de la naturaleza se entretiene en calcular miserables utilidades, prosiguiera en Mallorca la obra de destrucción iniciada tan deplorablemente, pronto se habría acabado con la leyenda de las bellezas naturales de la Isla Dorada.

Font: Lladó, Francesc: “Miquel Ferrà. Vida, obra i pensament. Estudi d’un intel•lectual noucentista mallorquí.” Tesi doctoral inèdita, UIB, 2000.

9. Barrera de Cúber (vista del puig Major): El pirineu Mallorquí

L’article «El Pirineu Mallorquí» refereix les vivències de les vacances de Nadal de 1916, amb centre a les cases de la possessió de Montnàber, de la família Colom. Ferrà queda impressionat del paisatge, el compara al Pirineu català i el dóna a conèixer ––tres anys més tard–– als lectors de Catalunya en que publica al magazine català D'Ací i d'Allà.
Ferrà conta una excursió que va fer amb Bartomeu Colom. Ho conta d'aquesta manera:
«Fa tres anys que vaig pujar a Montnaber, a viure uns dies hivernals en plena muntanya, en companyia d'en Bartomeu Colom. La neu clapava els cims, i el desembre congelat hi estenia ses boires. Pujàrem coma de n'Arbona amunt, fins al coll més alt que flanqueja el Puig Major, vorejant les cases de la neu sepultades sota un gruix de vint-i-cinc pams, i travessant clapisses i roquissars, baixàrem costa a través, pel coster qui mira a Lluc, fins a les cases de Son Torrella. [...]
Una plovisca glacial ens assotà la cara tot el dia. Regalimaven les penyes i els negres troncs colossals dels pins de les altures, que ençà i enllà escalaven la muntanya com una avançada heroica. Davant el portal del mas, uns brancams despullats es torcien enmirallant-se dins el glaçat cristall que desbordava d'un safaretx, i un herbei xop foradava a redols el llençol esparracat de la neu.
Els cims fumejaven. Allà dalt el de Massanella abocava ses neus foses en cascada llarga i minsa per la regata dels espadats altíssims, ençà de Coma-freda. Damunt Turitxant de Dalt, la boira s'esqueixava en les agulles calisses, cairades i agudes com punxons, qui ericen el coster del Puig Major per aquella banda, i, sobre les ressoleres del peu convertides en congesta, travessava una àgil processó de cabres salvatges de cama fina i airosa silueta.
El torrent del Gorg Blau, eixit del freu, bramava per allà baig, escumejant de timba en timba cap a l'avenc paorós de l'Entreforc.
Unes hores d'abril passades a sa vorera, dins el pla daurat i melencòlic d'Aumalluig (murmuri de limfes, claps d'alzinar druïdic, verdor de conradissos dins una Tebaida grisa i pedregosa), em vingueren a la memòria.
Seguirem per Ca els Reis pel camí de la Calobra. A mitja tarda obiràvem de dalt estant, les crestes de la rivera, i la llum mancava ja al passar per la Coma Fosca, el paratge més ombrívol i feréstec de tota la muntanya mallorquina, imponent a aquella hora amb les seves sinistres reconades, habitades per negres teixos solitaris.
Nit closa, sota una pluja batent i illuminant-nos amb atxes que escampaven entorn una resplendor fantàstica de foguera, travessàvem de retorn a les cases, el bosc de Bonnàber, havent donat aquell dia al Puig Major la volta completa.
L'endemà, obrint a trenc d'alba la finestra de ma cambra, me sobtà un estrany silenci. Nevava. Per dins el brancam d'unes alzines colossals, vermellejava opacament la cortina de roca del Puig, enfarinat a tots els relleixos.
Sota el blanc papalloneig de les flobies baixàrem de la muntanya cap al poblet de Biniaraix, apinyat dalt son turó de pessebre entorn del campanar graciós i punxagut».
Ferrà també explica les masies que són més amunt de Montnàber i la vida que allà porten els pastors tant a l’hivern com a l’estiu amb aquestes paraules:
«Com dir la freda desolació d'aquestes masies rònegues, perdudes en el més alts replans de la muntanya, dins un desert de pedra, a les quals donen el sostre baix i els murs de pedra seca un aire de sestadors. Els casats de Coma-Freda, Cúber, Son Torrella, romanen sols a l'hivern i sovint tancats, sota la guarda d'un pastor a qui només la companyia del ca fidel (els ramats són ara lluny, emigraren per Sant Miquel o per Tots Sants cap als pasturatges de la plana) dóna un poc de calor humana, vora la llar ennegrida que flameja dia i nit en l'obra buida enyorant el ritus de la família».
L'article, amb fotografies fetes pel mateix Miquel Ferrà, ens il•lustra del que suposava per a ell la muntanya mallorquina i com donava a conèixer Sóller i la seva estimada Mallorca als catalans, subratllant la continuïtat, malgrat la separació de la mar, entre les terres catalanes i les mallorquines. Ens dóna finalment una imatge bellíssima de la Serra de Tramuntana i dels seus pobladors, de la seva flora i fauna: cabres, alzines, pastors, excursionistes, limfes...

Font: Lladó, F.: Revista D'Ací i d'Allà, febrer de 1920 / / Lladó, Francesc: “El Pont de la mar blava: vida i obra de Miquel Ferrà”, 101.

10. Montnàber (Fornalutx): Neu a muntanya

A Montnàber, possessió de Fornalutx, Ferrà hi va escriure el poema “Neu a Muntanya” i l’esmenta a altres textos quan parla de Guillem Colom i Ferrà.

Miquel Ferrà escriví el poema Neu a muntanya a la possessió de Montnàber l’any 1917, finca que era propietat de la família dels seus amics Guillem i Bartomeu Colom i Ferrà. Aparegué publicat al recull titulat A mig camí, editat el 1926. El portell de la finca se situa al km 40,300 de la carretera Pollença-Andratx (Ma-10)

Neva en pau a la muntanya,
a trenc d’alba, pel cel gris.
Dins la vall, -s’escolta a penes
l’insensible fregadís-
el gener desfulla roses
d’ametlers del paradís.

Neva en pau; dolça mortalla
Sobre el món en soledat.
L’aire fred, poblat de cendres,
és immòbil i encantat,
i dins l’aigua de la pica
remoreja el doll glaçat.

Trec el cap a la finestra:
dins el bosc no hi ha camins.
L’ull del gorg, en la blancura,
és més verd per allà endins;
mig colgada penja l’heura
a damunt els remolins

Sobre el porxe i les teulades
va nevant, nevant, nevant…
Neva al caire de les penyes
i en la rama del vessant,
i damunt els braços negres
de l’alzina més gegant.

Oh Déu meu! ¿Sou Vós darrera
d’eixa morta resplendor?
El meu cor sent la dolcesa
d’una aubada interior.
En coixins de blanc silenci
s’és dormit el meu dolor.
(Montnàber, 1917)


Font: Ferrà, Miquel: A mig camí. A: Poesies completes, 1962, p. 123-124 / Ferrà, M.: 1986, p. 127.

11. Montnàber (Fornalutx): “El Pirineu Mallorquí”

Una de les vegades que Ferrà accepta la invitació de l’amic és durant les vacances de Nadal de 1916. Ferrà queda impressionat del paisatge, el compara al Pirineu català i el dóna a conèixer ––tres anys més tard–– als lectors de Catalunya en l’article «El Pirineu Mallorquí» que publica al magazine català D'Ací i d'Allà.
En aquest article explica com és Montnàber i la relació que té amb el seus propietaris:
Montnàber, l’heretat de dos amics dilectes (en Guillem Colom, poeta de les rustiqueses senyorívoles, i el seu germà Bartomeu, l’intel•ligent defensor dels olivars mallorquins), és l’ultim somrís amb què Sóller despedeix els excursionistes que escalen el Puig Major d’en Torrella.
Més enllà, comença ja l’imperi dels boscatges negrencs i els pins escabellats damunt el rocam caòtic.»
Tal volta Guillem no era tan excursionista com el seu germà, perquè Ferrà conta una excursió que va fer precisament amb Bartomeu. Ho conta d'aquesta manera:
«Fa tres anys que vaig pujar a Montnaber, a viure uns dies hivernals en plena muntanya, en companyia d'en Bartomeu Colom. La neu clapava els cims, i el desembre congelat hi estenia ses boires. Pujàrem coma de n'Arbona amunt, fins al coll més alt que flanqueja el Puig Major, vorejant les cases de la neu sepultades sota un gruix de vint-i-cinc pams, i travessant clapisses i roquissars, baixàrem costa a través, pel coster qui mira a Lluc, fins a les cases de Son Torrella. [...]
L'article, amb fotografies fetes pel mateix Miquel Ferrà, ens il•lustra del que suposava per a ell la muntanya mallorquina i com donava a conèixer Sóller i la seva estimada Mallorca als catalans, subratllant la continuïtat, malgrat la separació de la mar, entre les terres catalanes i les mallorquines. Ens dóna finalment una imatge bellíssima de la Serra de Tramuntana i dels seus pobladors, de la seva flora i fauna: cabres, alzines, pastors, excursionistes, limfes...

Font: Lladó, Francesc: “Miquel Ferrà. Vida, obra i pensament. Estudi d’un intel•lectual noucentista mallorquí.” Tesi doctoral inèdita, UIB, 2000.

12. Montnàber (Fornalutx): “Carta a Lluís Nicolau d’Olwer”

A finals de juliol de 1917, Ferrà es desplaça a Mallorca i torna ser convidat per Guillem Colom a passar alguns dies a Montnàber i fa excursions pels voltants amb els companys i ho conta a una carta que escriu al seu amic Lluís Nicolau d’Olwer. En la carta es traspua com veu Ferrà Mallorca en aquells moments i com segueix enamorat del seu paisatge que vol compartir amb l’amic català:
«Per Mallorca, calma, idiotisme creixent dels cacics i optimisme nacionalista dels joves.
Vaig esser a Montnáber amb En Colom i Mr John. Boscos, pics, nius de voltor, estupends!.. Vaig donar mitja volta al Puig major per la vessant oposada al Plà de Cúber, descubrint-hi tals paisatges, que s'imposa, Nick, una excursió hivernenca; perque tot quant hem vist junts queda pàlid devora aquells cingles. Amb neu, han d'esser per entusiasmar el propi senyor Mora!
Però lo més notable, i que us tindré de referir verbalment per pedres menudes, fou la nit passada al ràs, perduts i sense queviures, dins uns roquissars esquerps vehins del Torrent de Pareys amb En Joan Sureda.—So estat també a la cala de Deyà, inoblidable. Tot un dia hi vaig restar sol, fent de selvatge, i menjant sopes amb aquells pescadors famosos, dins llur mateixa cabana».

També parla de Montnàber una carta de Ferrà a Guillem Colom de l’estiu de 1917: «Pens passar l'agost a Mallorca, i t'agraesc ben coralment l'invitació que'm fàs de venir uns dies a Bonnaber, aquesta vegada amb vertaderes ganes de fer-ho, perque no saps lo que'm tempta reviure aquells boscs i aquellles altures descansant-hi de la calor i de la civilisació. Fa temps que no he fruït d'un contacte així amb la natura. Accept, doncs, amb illusió. Hi sereu tot l'estiu, allà dalt vosaltres?». (Carta de Miquel Ferrà a Guillem Colom, Barcelona, 9-VII-17.)

La setmana següent passa alguns dies a Monnàber, la possessió del seu amic Guillem Colom, prop del puig Major. Es veu que fa excursions tot sol pels voltants i en una té casualment notícia, no molt clara, de la vaga general. Quan arriba a Palma no aconsegueix aclarir-ho del tot per manca d'informació, la qual cosa posa de relleu la incomunicació que separa en aquells moments Mallorca d'una ciutat tan propera com Barcelona. Ferrà explica a Nicolau aquests dubtes i la falta de comprensió en una carta posterior:
«Figureu-vos que venía de muntanya, havent passat quatre dies absolutament dejú de noves. Les primeres, confuses i vagues com podeu pensar, les vaig rebre per casualitat a una masía on m'era aturat a demanar aigua, i va esser com si caiguès de la lluna.
Encara no veig clar lo que ha passat, sobre tot, el sentit del moviment, el seu objecte concret. Era la revolució social o la implantació de la R. P. lo que és perseguía? En Lerroux, assentía o dissentía dels qui es llençaren al carrer? Què hi ha hagut entre ell i la Lliga? Es condemna la revolució obrera en el manifest dels Parlamentaris. Hi ha hagut algun acte de indisciplina militar?
Impossible d'aquí estant i amb la sola lectura dels periòdics (La Veu no m'arriba), contestar-se a aquestes preguntes».
I no veient clar el final de la situació, li diu, potser en broma, que el seu propòsit és «d'esser a Barcelona a primers del més qui vé, a no ser que exepcionals circunstancies hi fassin inútil la presencia dels bibliotecaris».17

Font: Lladó, Francesc: “Miquel Ferrà. Vida, obra i pensament. Estudi d’un intel•lectual noucentista mallorquí.” Tesi doctoral inèdita, UIB, 2000.

13. Sóller: El Torrent,

Alguns fragments del Doctor Zero i jo fan referència a Sóller, al seu torrent i a la defensa que en va fer perquè no el tapassin.

Abans ja n’havia parlat a l’article “Por la poesia” : Si esa incapacidad de comprender y amar las cosas bellas que ante las obras más maravillosas de la naturaleza se entretiene en calcular miserables utilidades, prosiguiera en Mallorca la obra de destrucción iniciada tan deplorablemente, pronto se habría acabado con la leyenda de las bellezas naturales de la Isla Dorada. En Sóller se habló hace algun tiempo de cubrir, convirtiéndolo en cloaca subterranea el torrente que atraviesa la población y que le presta más vivo y pintoresco encanto.


La polèmica del torrent de Sóller —una de les que en aquells anys fa córrer més tinta als diaris, no sols de Sóller i de Mallorca sinó també de Catalunya (fins i tot hi opina gent de l'estranger)— té el seu punt culminant l'any 1914, quan l'Ajuntament de Sóller acorda tapar-lo. Ferrà, però, ja se n'havia preocupat dos anys abans. Concretament, el 12 d'octubre de 1912 publica El Torrent, un article en què avisa del perill i inicia una campanya en la qual no vol lluitar sol. Efectivament, el dia 1 d'octubre de 1912 demana a Maria Antònia Salvà que no li negui un favor que molts li agrairan: «A Sóller fermenta l'idea d'acabar de tapar el torrent [...]. Jo inicii una campanya en favor de la conservació. Li deman un article de les mides que V. vulgui y la firma [...] Si els qui estimam aquestes co¬ses no'ns movem a temps per defensarles, tot son ho durà el dimoni... i amb quin dret ens queixarem llavores.? [...] No m'allarc més perque tenc altres cartes que escriure amb súpliques semblants». Amb la mateixa finalitat escriu una tarja postal al seu germà, en la qual li diu: «Coses tan horribles com lo del torrent de Sóller no deuen passar sense la protesta de tots noltros. He escrit a molta gent, inclús a n'en Tous y a n'en Ramis. A veure si tu fas un article per La Almudaina demanant concretament a n'el "Fomento del Turismo" que hi prenga cartes com en cosa de la seva incumbencia. L'unic modo de fer eficaç una propaganda es l'insistencia contínua. Es precís que nos sentin cada vegada que passi una cosa d'aquestes. Si no arribam a aturar-ho, sempre removem l'opinió». I acaba: «Creume, fé aviat lo que te dic i no me deixèu tot sol»

Com hem dit, la polèmica pròpiament dita té lloc durant l'any 1914 i el «Sóller» hi dedica abundant espai, a voltes més d'una pàgina, tant amb articles originals com reproduint-ne de la premsa mallorquina, catalana i fins i tot estrangera, com el «Baleares» de Buenos Aires. Fan costat a Ferrà en contra de tapar el torrent personali¬tats mallorquines com G. Alomar, J. Alcover, M. Sarmien¬to, Sebastià Miralles, Fèlix Escalas, A. Pol, J. Capó o J. Torrendell des de Buenos Aires; catalanes com A. Duran o S. Rusiñol, i també estrangeres com Francisco Bernareggi i el pintor postimpres¬sionis¬ta parisenc Lluís Bausil. Curiosament, un article favorable a les tesis de Ferrà signat amb el pseudònim de J. Antonio Cascabeles, podria ser, segons Carme Bosch, un dels primers textos de Llorenç Villalonga, el qual podria escriure en col×laboració amb el seu germà. Es pronuncien en contra Enrique Vives Verger «Cirano» i Emilio Sagristà Pvre., a més d'alguns anònims moguts, segons que sembla, per interessos materials.
Miquel Ferrà no només escriu algun article i fa alguna entrevista sinó que és al darrera de tota la campanya, tant a Sóller com a Barcelona, com podem deduir d'una carta que envia a Guillem Colom:
«Ja he enviat un article a La Última hora i un al Sóller. La premsa de Barcelona en parlarà també. He escrit a n'en Rusiñol, qui es a Madrid. En Riber i en S. Oliver m'han promès ocuparse'n, etc. La Lliga d'A. de l'Art fa una instància a l'Ajuntament de Sóller.
Enviaré directament al Sóller lo que diguen els periòdics d'aquí. Tu cuida't de fer-ho reproduir.
Hauríem d'encapsalar una plana del Sóller amb lletres ben grosses: el torrent, i publicar-hi abaix amb lletres vistoses i espaiades per donar-li més importancia els articles originals que tenguem i tot lo que surti amb firma o sense en els altres diaris. Proposa-ho al Director. Jo ja li vaig indicar qualque cosa, de fer una pàgina extraordinaria.
Escolta. Envia'm tan prompte com puguis un curt articlet parlant del torrent descriguent d'una manera concisa i concreta (basten pocs mots) els projectes den Bernareggi. Fes-ho en català, per la Pag. Artística de la Veu si pot ser, per la de dijous qui vé.
Posa't d'acord amb en Bernareggi, enviau-me fotografies de la vista millor que tengueu del torrent i dels projectes, a fi de triar-ne alguns d'entre ells, que serveixin d'ilustracions.
Records afectuosos als teus i a n'en Paco. Un abraç (estic cansadíssim i enfeinadíssim)».

La carta ens assabenta de la seva activitat des de Gijón i de l'efectivitat de les seves campanyes: el seu encàrrec a Colom i al director del «Sóller» que es reprodueixin en una pàgina tots els articles que es publicaven sobre el tema es compleix.

La polèmica dura 3 mesos. S'inicia en el núm. 1399, de 17 de gener, i no es dóna per acabada fins al núm. 1413, de 25 de març. El torrent no s'arriba a cobrir totalment i restarà destapat prop de 50 anys, constituint un dels paisatges més típics de la ciutat fins que el «progrés» dels anys 60 i la censura imposada pel franquisme el feren desaparèixer sota unes voltes de ciment i el convertiren en la claveguera que havia pronosticat Ferrà.
A més de participar en aquestes polèmiques, Ferrà tracta els temes més diversos: descriu els indrets que descobreix en les seves estades fora de Mallorca; anima certs projectes que li semblen interessants com el passeig Ramon Llull planificat per Bernareggi a la vora del torrent de Sóller, que mai no es va dur a terme; encoratja el jovent en la lluita en defensa de la llengua i del catalanis¬me; ataca el pessimisme i exalta l'obra individual; lloa el progrés però avisa dels perills que pot representar si no és controlat; parla del turisme i dels seus riscs i valora projectes urbanístics concrets, als quals de vegades aporta el seu gra d'arena. En certes ocasions copia articles o manlleva idees a autors amb les quals se sent identificat, com és el cas d'Eugeni d'Ors (Xènius) i Ganivet

Font: Lladó, Francesc: “Miquel Ferrà. Vida, obra i pensament. Estudi d’un intel•lectual noucentista mallorquí.” Tesi doctoral inèdita, UIB, 2000.


TORNA A DALT