CAT · ESP · ENG · DEU



09. BLAI BONET I JOSEP M. LLOMPART, VORA MAR: ruta al Parc de Mondragó

Itinerari a vorera de mar que ens durà a descobrir paratges de la costa santanyinera molt lligats a la figura de l’escriptor Blai Bonet: Cala Figuera, Mondragó... espais carregats d’història literària, que ens connecten la veu de Blai Bonet amb la d’altres autors que ha escrits inspirats en la bellesa d’aquests indrets, com Josep Maria Llompart o Miquel Dolç. El Parc Natural de Mondragó: orientacions de camí Itinerari: Sa Barca Trencada- Caló des Borgit- les Fonts de n’Alís- s’Amarador- Caló d’en Perdiu- Barraca de Ca sa Muda. Per conèixer un dels millors conjunts de cales verges del sud-est mallorquí, alhora que relacionar-lo amb la literatura que s’hi inspira, proposam deixar el vehicle a sa Barca Trencada, indret al qual hem arribat des de Portopetro. Sa Barca Trencada és actualment una cala urbanitzada, però val la pena descobrir els seus racons, la platja i la línia costanera. Per això vorejam el seu litoral, en direcció sud/sud-oest, vers Mondragó. Passam per un caló de reduïdes dimensions i, sempre per la línia marítimo-terrestre, abocada a la mar, amb xalets que s’alcen un poc més a l’interior, assolim la boca de la cala, amb horitzons amples mar enllà. Hem de posar ara atenció a la ruta, agosarada. Un petit sender encinglerat entre la mar de la nostra esquerra i les parets dels xalets de la nostra dreta ens ajuda a mantenir l’orientació –i la seguretat de l’itinerari. Mentre, observam cavitats ran de mar, roques carbonatades amb cristal•litzacions i copinyes fossilitzades. Així, franquejant algunes roques, arribam al capçal d’una altra badiola espectacular, el caló des Borgit (també hem vist escrit el topònim amb les formes ‘caló d’en Burgit’ i ‘caló des Burgit’). Es tracta d’una cala verge, una llengua de mar que arriba fins als pins de la vorera. Des de l’entrada a la cala, la vista s’esplaia pels redols de Mondragó. Vorejam el perímetre del caló des Borgit, amb platja arenosa, i continuam cap al sud, vers Mondragó. Deixam de banda el camí ample i marcat, que, en cinc o sis minuts arriba al centre de Mondragó, a la cala de les Fonts de n’Alis perquè val la pena admirar els espais oberts de vorera de mar; així que continuam recorrent el perímetre sud del caló des Borgit. Però, abans d’arribar a la boca de la cala, tancada per la punta de sa Guàrdia, convé pujar el costeret i assolir el camí que ens condueix a la part superior d’aquest cap o punta avançada que separa el caló de Mondragó. Hi trobarem un niu de metralladores anomenat la Guàrdia d’en Garrot. Es tracta d’un búnquer defensiu dels anys quaranta, que fou restaurat i s’hi instal•laren panells informatius sobre talaies de defensa i altres elements culturals; lamentablement, a hores d’ara, tot es troba abandonat. A la vora d’aquest element defensiu, encara més a prop de la punta de sa Guàrdia, trobam un cartell que ens informa de les diferents espècies d’aus marines que volen per la contrada: el corb marí, la gavina roja, el falcó pelegrí, el colom roquer i l’àguila peixatera. La panoràmica visual ens mostra la punta Blanquer i el caló d’en Perdiu, a l’altra part de Mondragó. El cap del caló des Borgit assoleix certa altura sobre la mar, mentre la nostra ruta tomba ja cap al nord-oest per tal de resseguir la gran entrada de la cala bicèfala de Mondragó. Entre pins, observam a l’esquerra el terrat d’un escar de barques, usat per guardar les embarcacions petites. En tres minuts arribam a la platja de les Fonts de n’Alis, la primera de les dues cales de Mondragó. Travessam la platja i guaitam cap a l’interior, amb el torrent que forma una zona humida de gran interès ecològic, denominada l’estany de ses Fonts de n’Alis, amb comunitats vegetals característiques, com l’herbassar de Ruppia, el salicornar, la jonquera, el canyissar de Phragmites australis i la bova. Algun hotel i alguns bars i restaurants ocupen part del rerefons de la platja. Des de la platja de les Fonts de n’Alis, anam pel vial encimentat que discorre ran de mar cap a s’Amarador. La forma encisadora, entreforcada de cala Mondragó se’ns dibuixa perfectament en aquest espai entre les dues endinsades de mar. Un escar amb la caseta al capdamunt, com en simbiosi, fita la vora de davant. Arribam així a s’Amarador, cala verge amb arena i teló de fons de pins, ullastres i alguna alzina mig perduda. Es conserva la zona humida del torrent de s’Amarador i, terra endins, encara s’alcen, humils i arrelades, algunes barraques de roter amb curucull. Sortim de s’Amarador en direcció a migjorn i, per l’esquerra, deixam el camí principal i agafam un tirany que ressegueix la costa. Ben aviat observam una casa de dues plantes i coberta de dos aiguavessos que acull dos escars. El sender continua vora la costa tallada i arriba a la punta de ses Gatoves. La panoràmica ens permet observar la Guàrdia d’en Garrot. La ruta continua entre savines i pins i passa vora un forn de calç. Encara arran de costa, assolim el caló d’en Perdiu, una petita entrada de mar, la situada més a migjorn del parc natural. El camí continua vora una paret seca i ens deixa al camí ample de s’Amarador. Cap a l’esquerra, i abans de l’aparcament del parc, trobam la barraca de Ca na Muda. És una construcció tradicional segons l’estil de les barraques de rotes; conta de dues parts. La més interessant mostra una coberta de curucull, amb portal de llinda; a l’interior conserva una cisterna; l’altra té coberta de bigues. Només resta arribar a l’aparcament i acabar la passejada paisatgística i literària.

Fitxa tècnica

Punt d'Inici: La Barca Trencada
Entorn del recorregut: Natural
Mitjà: A peu
Durada: 5 hores
Dificultat: Baixa
Recomanacions:

Recorregut en google maps: http://goo.gl/maps/jWXHw

1. La Barca Trencada

-Blai Bonet: “Cant espiritual”

El recull “Cant espiritual” fou publicat l’any 1953. Situam el poema a la Barca Trencada, indret que s’esmenta en el poema.

4
Margarida, tornàvem pel camí
de la Barca Trencada.
Els arbres eren negres. La remor
la mateixa era de l’oberta tarda.
Per a veure’ns parlàvem.
Dúiem llargs troncs de pi
damunt el cansament de les espatlles,
pi sec per tenir un foc de viure junts
i edificats davant la roja flama.
No miràvem el cel,
tan alt damunt la terra negra i càlida.
Esment teníem del peu ferm i brusc
contra els clots fondos i la pedruscada.
Sota la blancor estesa
de l’estival, guerrera via làctia,
el camí anava paral•lel, terrestre,
estrellat de rodones pedres blanques.
El nostre cor vivia,
entre la pedra i les estrelles clares.
Érem com un vell mur emblanquinat,
on la vida ha penjat les obres tosques
del somiar i del viure: l’alegria,
l’amor, l’oblit, les temoregues ganes
de no morir-se i d’escoltar la fèrria
cadena d’un semblant,
vora la pròpia vida encadenada,
perquè en el regne caminant de l’home
dues cadenes són una ala.
Pujàrem l’aspra costa.

El cor i els cabells blancs il•luminaven
els nostres ulls llimats, el front desert,
on, sota l’os, pell nostra recordàvem.
La platja era grisa,
sota la lluna temporal i pàl•lida.
Un ca negre, sense ombra,
damunt la línia de quitrà lladrava.
I nosaltres deixàrem el pi sec
a l’entrada de la casa.
Abans d’entrar en els murs definitius,
Els pins rosats de l’endemà alenàrem.

Font: Bonet, B.: “Cant espiritual”. A: El color, p. 192-193

2. Caló des Borgit

- Josep M. Llompart: Paisatge per a violoncel

Josep M. Llompart de la Peña (Palma 1925-1993) és un dels més coneguts representants de l'anomenada Generació dels Cinquanta; té poemes de caire neopopular, de tradició simbolista i de poesia realista. El poema "Paisatge per a violoncel", datat el 1955, aparegué inclòs dins el primer llibre publicat pel poeta, Poemes de Mondragó (1961).


Àngels i flautes
acomiaden el turment de l’aire.
Cirials de la por s’encenen d’ombra
a les capelles de la tarda.
Pal•lidíssims tambors desvetlen llunyanies corgelades.
Broda que broda roses de coral,
la platja
assutzenes tremola, vells crepuscles
i una amor ofegada.
Pel cel de Mondragó
floreixen lentes alimares.
Canten
dalt de la teva mort els meus ocells,
com a una branca.

Font: Llompart, Josep M.: Poemes de Mondragó. A: Antologia de poetes balears, 101 / Obra poètica, 60

3. La Guàrdia d’en Garrot

-Blai Bonet: El mar de Montdragó

El recull Comèdia fou publicat l’any 1960. Situam el poema El mar de Montdragó a la Guàrdia d’en Garrot, a Mondragó, marc paisatgístic que l’inspirà directament.

Amic clar com el pa,
quan la guerra civil d’Espanya alçava
la blancor dels camins, jo era un al.lot
que duia corns i escorça a les butxaques.
El foc del poble i el tigre terrestre
obscurien la calç a dins les cases,
i el noi, que ara no sóc, anava al mar
de Montdragó i duia a la cintura
de cuiro una pistola niquelada.
Una mort de jugueta, noble amic,
una mort verda duia i disparava
als grocs narcisos de garriga, als cans
i als genolls de les dones florejades.
Jo era un nen de la guerra, un noi d’espines,
que, al costat de la mar de Montdragó
portava fil de pua a les entranyes.
Però avui he tornat amb la més tensa
i pura humanitat a la mata agra,
als pins verdíssims, a les roques grises
de verdor curta i ànima estepària.

He contemplat, entre l’ametlerar
color de rosa i els pins sobris, l’alta
mar violenta i l’altre nen pacífic,
que no vaig esser quan a morts jugava.
(...)

El camí pedregós, els blancs reclaus,
les parets grises i les castellanes
esparregueres, entre els pàl.lids pins
i la tanca aspra, secs de sol baixaven.
La terra de la pols arriba, tosca,
a la pols de la mar: la morta platja,
on no se mouen el card gris i ras,
la peluda alga i la groga lletrada.
El mar deixava en la banyada arena
una gràfica línia de mascara,
i enretirava, transparent i verd,
l’ona severa com les atzavares.

Font: Bonet, B.: Comèdia. A: Antologia de poetes balears, 76-77

4. Cala de les Fonts de n’Alis

-Josep M. Llompart: Per a una música de Chopin

Vora l’arena, l’indret pot ser magnífic per llegir, compassat per la remor de la mar, el poema de Josep Maria Llompart, introduït amb la nota "Per a una música de Chopin", datat el 1955, que fa part del recull Poemes de Mondragó.

Quan tu deies “amor”
els brolladors florien dins la tarda
Quan tu deies “amor”
un ocell s’encenia a cada branca.

Tota la mar s’alçava de puntetes
si el teu nom estremia la distància.
Te’n recordes, amor?, deies “amor”
i l’herba de la font s’enamorava.

¿Quina ona de silencis
ha escampat les petxines per la platja?
¿Quin oratge d’absència
commou aquesta angoixa primfilada?

Al lluny la teva mà –ja inútilment-
dibuixa un llarg adéu al pit de l’aire.


Font: Llompart, Josep M.: Obra poètica, 56

5. Les Fonts de n’Alis

-Blai Bonet: “Cant espiritual”
Vora l’estany de les Fonts de n’Alis, hi situam aquest fragment del “Cant espiritual”, de Blai Bonet:

3
La barca blanca, on nosaltres érem
mirant la costa que ens acompanyava,
sortia de la cala com una àgil
caixa de noi que ha mort abans de ràbia.
Enfront quedaven les muntanyes grises,
el torrent estepari, l’espessa aigua
de l’estany ple de moscards verds i soques;
els horts, penosos de terra arenada.
Les roques, les terres s’enfosqueïen,
amb el sol lívid d’aquella hora baixa.
Els pins eren molt verds; les ones, grises.
El vent, de terra. Dues boires, blanques.
Nosaltres érem una gravetat
amb cabells blancs, que dins el mar bogava,
entre l’antiga joventut del món:
l’ona foscant i la clarosa vaira,
les penyes blanques, els coloms marítims,
les mates primes, verdes i arrapades.
I la platja (miràvem des de popa),
on en Gep i una gossa se cobrien,
damunt la grisa arena abandonada.


Font: Bonet, B.: “Cant espiritual”. A: El color, p. 192

6. Camí de s’Amarador

-Blai Bonet: “Soledat oberta”
Gabriel Cortès saludà la publicació del llibre Entre el coral i l’espiga accentuant les referències paisatgístiques del poemari: “El paisatge de Santanyí, de dolços turons color de violeta, festonejat de roques solemnes, ha trobat el seu poeta, Blai Bonet...”

Diu Àlex Susanna: “A Soledat oberta, el primer poema del seu primer gran llibre de poemes, Entre el coral i l'espiga [...] hi trobem la consciència del dolor, del dolor físic, com una companyia inguarible que condicionarà tota la seva vida [...] el naixement d'aquesta 'veu plena de nius' que el poeta rep de Déu com un do compensatori: l'aparició de la facultat creadora del llenguatge. Després, la consciència de la impossibilitat de conciliar desig i realitat, forces que actuen en sentit perpendicular i que mai no s'han de trobar. Finalment, la constatació que tot això no origina 'pena', car ell decideix 'viure' a través dels altres, dipositar la vida en altri [...] una reacció contraposada de joia i vitalisme”. El poema apareix datat el 1951.

Em dol tot, fins la camisa,
a damunt el pit cremat.
I les paraules em nafren
quan sonen damunt la llengua
amb el seu significat.

No puc parlar de tant que estim... La parla
és sempre de baladres i sal grossa:
un agre ganivet que em reboteix
bavant-me sal i sang, i sal i sang,
pel meu bosquet senzill de parla verda...

I no vull tanta parla que s'esquerda.
Mes, les meves paraules de "bellveure",
"taronja", "llimonera", "estrella", "amic",
les tenc, obscures, fent una plorada
al carreró banyat de la Gran Pena.

Em dol la blancor dels ossos.
Em dol el bel de la sang.

Aquest carreró de sang,
per on ningú no passa, i tot pas hi ressona.

Per la meva sang sona
la frescor de la font
que lluu cap a la set.

I els pins... -so dels meus pins!-
que comencen la verdor,
com el dia l'aurora
sense influències de verdor més alta.

I em cau de patiment la meva galta,
perquè, a mi, el dolor em va brostar
com el vol a una ala o l'èxtasi a una muntanya.

Era per llei que Déu em mossegà
quan treia el cap a l'amorosa llum,
ja batejat amb la color de sofre.

Per la sang em saltava una geneta,
i l'amor, de la mida del meu cos,
estava ple de dentellades roges
com a passes de por d'un homicida.

Un mostel em xuclava,
dins el jardí del cor,
un coll melodiós de rossinyol
on ja es feia de dia. -Vull dir que ja cantava-.

Però un dia, sortí molt, -molt!- de sol,
i em pujaren pel coll eixes paraules:
"Estrella", "ala", "llimonera", "sal",
"núvol", "fill", "mare", "rosa", "frescor", "aigua".

Oh veu! oh càntic!
En mossegar-me, Déu deixà saliva
dins la nafra i fescor del seu gran llavi.
I la saliva m'inondà la sang.
I em va néixer una veu plena de nius.

L'amor em tornà del tamany de la presència de Déu.
I la set em tornà del tamany de la presència de Déu.
I les fonts continuaren el seu broll
del tamany d'un colom.

L'amor, la set, em creixen
alts, alts, com a migdies,
i conserven la ràbia com a pals de sivina.

I jo estic allargat com una terra
que té el consol de l'aigua i de la pedra,
i no pot esser torre...

És curiós... però jo no tenc pena.
És ver que ja fa temps no he vist estrelles,
ni aquell mar tan senzill que va a la platja
plena de lliris blaus, callada i sola.

És cert. Hi ha poques coses s'alegria.
Però sempre hi ha un brot de taronger
que va, en silenci, cap a la taronja.

I humils pedres que, per primera volta
se senten àngel, tirades a una fruita,
o a un aucell, que haurà tingut la sort
de morir-se a l'aire.

És curiós... Jo som d'aigua de mar,
i és com si fos de canyamel el cor
d'eixa ona meva, repetida i blava.

Tots els que estau contents:
el sol i el meu cor van amb vosaltres.


Font: Bonet, Blai: Entre el coral i l’espiga, p. 15.

7. S’Amarador

-Josep M. Llompart: Cementiri en el camp

El “Cementiri en el camp", datat el 1955, aparegué inclòs dins el primer llibre publicat pel poeta, Poemes de Mondragó (1961).

Contempla aquí la garba ja perfecta,
esguarda la ufanor, l’ampla collita
que l’amorosa falç, lluna per lluna,
decantà dolçament camí de l’ombra.

Tanta i tanta maror desfeta en platja.
Mans avesades a la terra tornen
a la terra, marcides infanteses,
ubèrrimes anyades i difícils
anyades d’eixutor, treballs i dies,
esquenes humiliades, ulls lentíssims,
agavellats aquí cap al misteri.

Esguarda la figuera, l’aigua dòcil,
el fum dels formiguers en el crepuscle;
contempla el pas pels camins sense fita,
mentre fendeix l’arada temps i somni.


Font: Llompart, Josep M.: Obra poètica, 63

8. S’Amarador: Mar adolescent

-Blai Bonet: Mar adolescent

Diu Jaume Vidal Alcover que els elements bàsics de la poètica de Blai Bonet són la “fauna i flora camperola, reiterada referència al color, paisatge ponentí, religiositat,o, millor dit, atenció a la litúrgia catòlica, sensualitat. El poema “Mar adolescent” forma part del recull Entre el coral i l’espiga; segons ja esmentat Vidal Alcover, és de clara inspiració lorquiana.

Hort de llimones i gínjols
i bellveures vora el mar.
Nacre verd amb ulls de plata,
mar saliner de setze anys.

Aquest noi, com se revincla
per veure l’horta i el camp!
Canaris de llimonera
volen els seus dits de sal.

-Deixau-me saltar l’arena.
Tallau-me els penyals d’aram,
i els pins d’or que sempre canten,
remulls de llum, inclinats...!

Pensar que mai no has de veure,
donzell ardent de pits blaus,
el plor morat de la vinya
ni el pes gloriós del blat!

Mai! li va dir, i el seu coll
tenia clavells de sang,
i els muscles, obscurs, bromera
de nenúfars grocs i blancs...

Hortolans, deixau la sínia,
portau llimones al mar...!

Font: Bonet, Blai: Entre el coral i l’espiga, p. 21 / Antologia de poetes balears, 1987, p. 69 / Vidal Alcover, J.: Estudis de literatura catalana contemporània, p. 163

9. Punta de ses Gatoves

-Josep M. Llompart: "Asserenada amor, ja caminable"

. El poema que comença amb el vers "Asserenada amor, ja caminable" forma part del recull Poemes de Mondragó, publicat l’any 1961, però escrit sis anys abans, el 1955.

Asserenada amor, ja caminable
aigua petita i ocellada, tèbia
de nieró, de pit, de terra flonja.
Que lluny, amor, que lluny el crit o l’alga,
que lluny el blau turment, les cabelleres
d’oratges vellutats, pluges de ferro!
Que lluny l’impietós camí de l’ombra!
Saps?, si sovint diguessis casa,
ànima, barca, llar, amiga, platja,
vells mots amb moltes as, perfumadíssims
-esdrúixols si és possible-, et brostaria
un arbrissó de plors a trenc de llavi
i tindries les mans color de somni.
Mira la mar aquí, mira la lluita,
onada rera onada, ja amansida
fita de caminant, oberta porta
per a l’íntim repòs, mar del capvespre
-Odisseu ha tornat-, ja feta terra.

Font: Llompart, Josep M.: Obra poètica, 55.

10. Caló d’en Perdiu

-Blai Bonet: “Germà del Mar”

Margalida Pons apunta algunes claus interpretatives de la poesia de Blai Bonet: “En Entre el coral i l’espiga Blai Bonet inicia un moviment centrífug de dissolució en els coses, com si volgués fondre la seva personalitat en l’entorn per tal d’explicar-lo i participar de la natura de cada objecte (...) La comunió amb l’entorn revela una concepció de la funció poètica de naturalesa hölderliniana: el poeta és un mèdium, l’ésser que vincula les esferes humana i divinal; aquesta visió és tamisada pel cristianisme, amb concessions a la mística”. Però, afegeix la crítica literària: “Bonet no és un veritable místic, perquè sempre s’entrebanca amb una humanitat massa potent” (Pons, M.: 36, 40-41). A “Germà del Mar”, el poeta es fon amb la mar.


Analitzau-me la veu
que al coll em neix un pinar.
Mirau si té blaus de mar
la meva paraula en creu.

Que sempre se mou la veu.
Té el moviment de color
i una verda ànsia-remor
d’abeurar, i ningú hi beu.

-Beu aigua en ta pell pintada
l’hortènsia dels crepuscles?
-Només m’il.lumina els muscles,
que tinc la color salada.

Amics, desfermau la nau
i navegau damunt mi.
Llescau-me el cor submarí
Vora els pins d’aigua, i menjau.

Pescador de volantí,
quan s’agenolli la tarda,
sots l’últim cel de donarda,
aucells de sal caça en mi.

Mirau-me sempre els balcons
de la meva veu de mar,
cridant: “Baixau a caçar
déntols al bosc del meu fons!

Esbajoca el meu color,
pescador.

Mira quants de blaus hi tenc,
pescador.

Tu sabràs si som com l’altre
que viu sense ombra, d’esquena,
pescador...

Font: Bonet, B.: Entre el coral i l’espiga. A: Antologia de poetes balears, 1987: 70.

11. Caló d’en Perdiu: Primavera

-Josep M. Llompart: “Primavera”

El poema “Primavera", aparegué inclòs dins el primer llibre publicat pel poeta, Poemes de Mondragó (1961), en l’apartat “Joc de l’amor i de les estacions”, escrit el 1954.

Eres tu el camp, o el camp enamoraves?
Coneixies l'abril i ja et somreia
un dimoni boiet a flor de galta.

Venies
per un caminet ros de mitja tarda.
Flames del vent cremaven blaus domassos
d'aigua de mar, em duies
un paner d'ametlons, copinyes, nacres,
i tenies la veu color de rosa.

Temps era temps, amor, temps era temps!

Parlàvem... Jo no sé de què parlàvem;
d'exàmens de llatí, o per ventura
d'un llibre de poemes. El crepuscle
se'ns moria a les mans com un fresquíssim
papalló virolat. Cavalls de l'ombra
la sang ens galopaven.

Temps era temps, amor, temps era temps!

Dissabtes de capvespre, sense escola.
Qui recorda?... Qui sap?... Mira la pluja.

Font: Llompart, Josep M.: Obra poètica, 81.


TORNA A DALT