CAT · ESP · ENG · DEU



07. RAFEL GINARD I ELS CROQUIS ARTANENCS: Es Caló de Ferrutx

Itinerari a vorera de mar que ens durà a descobrir paratges de la costa artanenca, des del nucli de la Colònia de Sant Pere a Es Caló, passant per Betlem. Molts d’aquests paisatges varen ser fixats pel Rafel Ginard en les belles proses dels Croquis Artanencs. Així mateix, farem referència a textos d’altres autors, com Mn. Alcover o Jaume Vidal Alcover. DESCRIPCIÓ DE L’ITINERARI Partim de la urbanització de Betlem, del vial denominat oficialment avinguda de Colom, que és la continuació de la carretera de la Colònia de Sant Pere, i que enllaça directament amb el camí que, cap al nord-est, condueix al caló de Ferrutx. A la dreta deixam el denominat ‘poble de pescadors’ i passam una barrera de metall, amb totxos als laterals. Inicialment, la ruta avança per camí asfaltat, amb mates, argelagues i estepes llimonenques pels costats, a més de pins i càrritx. Just a l’esquerra, assetjada per la urbanització, es troba cala Mata. A tres o quatre minuts de la barrereta, l’asfalt s’acaba i continua la via en forma de camí de carro. A continuació, arribam a un entreforc de camins. Cap a l’esquerra, un caminet que salva el desnivell del terreny, condueix en davallada a na Clara, una platja d’aigües nítides, com suggereix el seu nom. Des de la cruïlla de na Clara, continuam pel camí des Caló, cap a la dreta, entre bons exemplars de garballons i alguns pins esparsos. Passam el torrent de sa Parada, mentre a la nostra dreta s’alcen espadats vertiginosos, amb el cim de la Talaia Freda (561 m), l’altitud més important de les serres de Llevant. Els pins que guaiten al penya-segat ens retallen la vista sobre la platja de na Clara, que ara queda just davall la nostra posició. Més al nord, la vista travessa el blau de la badia d’Alcúdia i arriba a l’horitzó marcat pel cap Pinar i, més enllà, per la silueta del cap de Formentor. Passam un xaragall i observam una paret seca transversal que puja pel costeret de la dreta, testimoni d’activitats agrícoles preturístiques. Just a l’esquerra, apareix un forn de calç, amb l’olla de parets irregulars. Camí endavant, a la dreta s’estén una comellarada ampla que separa la contrada muntanyosa situada entre la Talaia Freda i sa Tudossa, rematada per una antena. Mentre, a l’esquerra es troba la punta des Barracar, que ens allunya momentàniament de la mar. Aviat apareix una construcció en ruïnes a la dreta, amb el portal rodó que en destaca. Pocs minuts més endavant, a la dreta ens acompanya una interessant canaleta que prové de l’anomenada font des Porcs. Arran de mar s’estén la zona dita es Vells Marins Baixos, amb una platgeta de difícil accés, tancada per costers penya-segats de fràgil roca maresa erosionada que sovint s’esllavissa. Uns brancals de ciment armat ens fiten l’estret des Vells Marins, amb un penyalar de roca llisa que s’aixeca damunt el camí a la nostra dreta, mentre el fondal de l’esquerra s’estimba a la mar. L’estret des Vells Marins ens franqueja el pas a contrada dita es Vells Marins Alts. Just després, hi ha la cova marina dita també des Vells Marins. El naturalista il•lustrat Cristòfol Vilella, l’any 1780 documentà l’existència en aquesta cova de vuit exemplars d’aquests mamífers marins. A la vora, hi ha també la cova de s’Arrel. En aquest tram de camí, els pins arrabassats ens recorden els efectes dels temporals recents. La vista ara ens mostra la carena nua i els costers deforestats de la talaia Moreia, retallada en un blau difuminat d’estiu. El camí, sempre de carro, ample i prou planer, presenta un sòl arenós i de marès mig desfet. El caló de Ferrutx, dit simplement es Caló, es mostra molt proper. A la dreta observam dues barraques rústiques, de tipologia de roters, denominades sa Caseta des Carabiners. Passam per un pinaret i immediatament ens trobam al capdamunt des Caló, amb la punta homònima que separa es Caló d’una platja semicircular denominada sa Platjola. Més enllà, encara més al nord, se situa la raconada anomenada na Picarandau. Es Caló compta amb un petit espigó o moll per a embarcacions de pesca, amb norais rovellats i un far semiruïnós. Una escaleta vora una petita construcció abandonada permet davallar a la platgeta des Caló.

Fitxa tècnica

Punt d'Inici: El llindar: La Colònia de Sant Pere
Entorn del recorregut: Mixt
Mitjà: A peu
Durada: 2 hores
Dificultat: Baixa
Recomanacions: Horari (anada i tornada): 1 h. 50 min. (Temps aproximat de marxa, sense les aturades).

Recorregut en google maps: http://goo.gl/maps/IwAU3

1. El llindar: La Colònia de Sant Pere

- Rafel Ginard Bauçà: La Colònia de Sant Pere i la possessió de Betlem (Croquis artanencs: El caló de Betlem)

Rafel Ginard nasqué a Sant Joan, el 1899. Entrà en l’orde franciscà i residí molts d’anys a Artà. Morí l’any 1976. El 1929 publicà l’obra Croquis artanencs, un conjunt de proses líriques centrades sobretot en el tema del poble i del paisatge d’Artà. La seva magna obra fou el Cançoner popular de Mallorca, publicat entre 1966 i 1975. Tant a les proses com en els poemes destaca la presència del paisatge que, segons Josep Sureda Blanes, és el “gran descobriment de sa jovenesa i la nota més típica i inseparable de tota la seva producció literària” . El professor Pere Rosselló diu: “En 1960 col•laborà en la creació del setmanari Bellpuig. De fet, fou ell qui va donar a la publicació aquest nom extret de la toponímia artanenca i hi va publicar una segona sèrie dels Croquis artanencs (1960-65), que tampoc no va arribar a reunir en volum” (Rosselló, P.: pròleg a Ginard, 1995: 9).

Aquest fragment de prosa forma part del capítol titulat “El caló de Betlem”, del Croquis artanencs; parla, en general, del paistage d’Artà i, més concretament de la colònia de Sant Pere i de la possessió de Betlem, indrets que surten a camí en la passejada cap al Caló de Betlem o de Ferrutx:

“Les belleses del paisatge artanenc són esquerpes. No se deixen assolir fàcilment. S’amaguen amb un cert pudor de violetes boscanes o de donzelles empagaïdores com si temessin perdre sa rústica gerdor i virginitat incòlume servint d’espectacle a tothom. No volen esser profanades pels turistes... Enamorat de les belles contrades artanenques, com un romeu devot les vaig resseguint amb el bordó a la mà, el sarró a l’espatla i amb un gran desig de veure i córrer espai fins arribar al cor de les asprives muntanyes blaves que són
Com la mole immensa d’una catedral
rabejant-se en ones d’eternal claror.

Darrera els desolats turons de l’Ermita hi ha una possessió que porta un escaient nom bíblic: Betlem, on si el paisatge és meravellós ningú mai el visita i només se reflecteix dins la mirada dura i recelosa del garriguer i la paternal mirada vigilant del pastor; dins els ulls humits dels bous calmosos i de les ovelles pacífiques que hi pasturen lentament. Per voler de Déu jo l’he pogut veure.
(...)
Més envant, com un rebroll o murgó del poble d’Artà que ha sorgit a través de les muntanyes, hi ha sa colònia de Sant Pere, llocarró de cases diminutes, casetes de fira o de betlem, pobre i miserable, de terra magra i curta, on únicament hi prosperen els tamarells i un poc la vinya, sense gaire més patrimoni que vent salabrós, aigua de mar i sol implacable. El terrer és de call vermell, com si fos pastat amb sang i l’incendi solar que encara el crema i torra més de cada dia. Les figueres tenen les branques revellides i l’aspecte esquàlid de persones que han passada molta fam i tan mal a pler s’hi troben dins aquella tràgica marina que estan inclinades en actitud de fugir, com si diguessim amb peu alt. No obstant, hi veureu una gota d’alegria enmig de la tristor aclaparadora: tapereres d’extraordinària magnitud que abriguen un redol com una era i qualque orla de canyes verdes que en passar-hi el vent sonen com una flauta. Els edificis de sa Colònia, disseminats en un bell desordre vora la platja descarnada i negra, plena de còdols, de recuits que són han pres un color roig tan rabiós que fa malbé mirar i contrasta d’una manera típica amb les sanefes de calç que engirentornen les finestres.”

Font: Ginard Bauçà, Rafel [Fèlix]: Croquis artanencs, 1929: 93-94

- Joan Mesquida: La Colònia de Sant Pere i el seu entorn
(Territori de mai: Abans que les fredors tornin)

Joan Mesquida nasqué a Artà, el 1934. L’any 1984 publicà el seu primer llibre de poemes, Entre el serral i l’escuma, amb dibuixos de Biel Esteva, i l’any 2003 el seu segon llibre de poemes, Atzabó, amb pòrtic de Pere Ginard Ferrer. La seva producció literària ha estat guardonada amb diversos premis, entre ells el Pare Rafel Ginard Bauçà TOR de narrativa curta en diverses ocasions i també repetidament el de poesia, amb els poemaris Itinerari de foll (2000) i Llegat (2001). L’any 2007, va ser guardonat en els premis literaris Vall de Sóller de 2007 pel recull La veu inútil. L’any 2008, va guanyar la Rosa d’Or de la Pau dels premis Castellitx d’Algaida pel seu poemari Hàlits.

L’estiu de 2009 va publicar el poemari “Territori de mai”, editat per Documenta Balear. És un llibre inspirat en els indrets de la Colònia de Sant Pere i el seu entorn, i carregat de referències al paisatge i a la incidència d’aquest en la creativitat de l’autor. Com el mateix Mesquida anota al llibre, els poemes de Territori de mai són escrits la primavera-estiu de 2008 a S’Entrada, es Bartolí, Cala es Camps i Caló de Betlem. Llegim un dels poemes inclosos en el recull, el titulat “Abans que les fredors tornin”:

ABANS QUE LES FREDORS TORNIN

Més ençà que l’hivern véngui tot fent punta a les donardes,
vull dir-vos pel tall d’uns versos, no que trob pas ni drecera.
Fer-vos saber, amb franquesa, que no tenc clares les fites,
i em decau la gosadia que els reptes meus em proposen.

Caminant junts per la vora d’aquests calons que s’esquerden
arran d’esculls i gavines que beuen clarors i oratges,
vull conèixer el parer vostre, tastar el suc del vostre viure,
i treure a llum remembrances que dormen dins la memòria.
Oint l’alè de les vinyes que serven dos grums de terra
rebutjarem els silencis que ens deixin rims d’amargura.
Amb les mans plenes de noses, i els ulls captant llunyanies,
no despenjarem les fulles del nostre breu calendari
perquè els tamarells no oculten la saladina que ploren.
Quan s’agombolin les aures per l’entornpeu de la serra,
amb la veu del cor més tendra ens direm els mots més íntims...
abans que les fredors tornin sonant mestrals i cornetes.

Amb quin imprevist vaixell, sord i mut, de veles toves,
per l’hàlit de quina mar salparé estranyat i dòcil?”

Font: Mesquida, Joan: Territori de mai, 2009.

2. De la Colònia de Sant Pere a Betlem

- Bartomeu Fiol: Cala es Camps o Cala los Camps
(Calaloscans: No ens mourem d’aquí)
Bartomeu Fiol va néixer a Palma l'any 1933. Entre 1950 i 1955 va estudiar ciències polítiques a la Universitat de Madrid. La lectura de B. Rosselló-Pòrcel i de Blai Bonet el va estimular a iniciar-se en la poesia catalana. L'any 1956 va obrir Gralla, una llibreria, botiga de discos i galeria d'art, que no va tenir èxit. Als anys 50 va començar a publicar diversos poemes i petits reculls, en edicions privades, que més tard ha rebutjat. Professionalment va treballar en la indústria turística fins el 1990. Entre aquest any i el 1992 va presidir l'Obra Cultural Balear.
La seva obra definitiva s'inicia amb Calaloscans (1966), on ens presenta un paisatge molt distanciat del que oferia l'Escola Mallorquina, amb notes de compromís cívic i un simbolisme que palesa la influència de Salvador Espriu. A Camp Rodó (1973, premi Ciutat de Palma 1969), també influït pel realisme històric, fa una passa cap a un llenguatge més directe, sense excloure el simbolisme ni la reflexió metafísica.
Contribució de bàrbars (1980), Capells de ferro a Son Cabaspre (1983), Calaportal de Cavorques (1985) i Contribució de Verges (1990) presenten uns mites unitaris i galeries de personatges simbòlics, genèrics o anònims. En aquests llibres Fiol ens planteja la seva insatisfacció davant el món present i hi reflexiona sobre els temes de la mort i del paper de la poesia. Després de set anys de silenci, apareixen tres poemaris que formen un mateix cicle: La comunió dels sants o els morts ho callam tot (1997), Cave carmina, cape canes(1998) i Catàleg de matèries (1998), en els quals es fa més obsessiu el tema de la mort i de la destrucció. El 1999 va aparèixer l'antologia Tot jo és una exageració. Entre 1999 i 2001 ha aparegut en tres volums la seva obra poètica: Camps de marina i suburbials (2000), Cròniques bàrbares (1999) i Canalla lluny de Grècia (2001). També és autor del dietari titulat Entre Cavorques i Albió (2007), que obtingué els premis Ciutat de Palma i Faula. L'any 2004 va obtenir el premi Carles Riba amb el poemari Càbales del call (2005), llibre al qual han seguit Tot és fragment, res no és sencer (2007), Continuació o represa dels poemets de Montsouris (2007) i D’un cànon socarrat. Materials de 1957 i 1958 (2009).
La seva obra, molt unitària i personal, es caracteritza per una peculiar concepció de la poesia, en la qual el poeta sobretot persegueix la veritat. A més, Fiol fa ús d'uns recursos estilístics pocs habituals, a la recerca de sonoritats i ritmes nous.
Bartomeu Fiol inicià la seva panoràmica de Cavorques – que és la seva construcció mítica de l’illa de Mallorca a través de la poesia- amb el poemari Calaloscans (any 1966). El poemari ens remet des del seu títol a un topònim molt significatiu de l’entorn que avui visitam: Calaloscans, o Cala es Camps, una cala idílica amb escars, macs rodons, llits de posidònia seca i una vora breu d’arena, que és lloc de trobada per als coloniers. La visitam a través d’un poema de Bartomeu Fiol inclòs en aquest primer poemari, Calaloscans.

"No ens mourem d'aquí..."

No ens mourem d'aquí -tu ho saps ben cert-,
a aquesta riba atansats, abocats a la ventada,
als nords de la pluja i als silencis de l'asfíxia
-tossuts, tossuts, tossuts,
arruixats, sorruts i llords
i tot el que vulgueu-,
sense un ben establert salconduit
amb molt pesats segells, regalimosos,
on, amb claredats de sang, estigui escrita
total la veritat, lletra per lletra.

Font: Fiol, Bartomeu: Calaloscans, 1966.

- Miquel Àngel Lladó Ribas: Es canons i jaciment de S’Aigua Dolça
(Poemes de la piscina: Densitat)
Miquel Àngel Lladó va néixer a Palma el 1958. És llicenciat en Filologia Catalana i treballa com a assessor lingüístic en el govern autonòmic. A més de la seva activitat poètica, treballa en el terreny de l'ecologisme i contra la violència de gènere. Ha tret a la llum els llibres de poesia Jardí de quarantena (1999), Illa de Corberana (2000), Antull de tu (2001), L’inquilí del gel (2002), Reivindicació de Jane (2004), Poemes de la piscina (2006) i Com pluja menuda (2009). La poesia de Miquel Àngel Lladó parteix d’una intencionada recerca de la simplicitat per tal d’assolir una comunicació directa amb el lector. Amb l’exploració de les múltiples significacions dels mots i de la simplificació per trobar l’essencial, renuncia a la mètrica i a la rima i s'aproxima al llenguatge col•loquial.
Com a prosista és autor dels llibres infantils Bagdad, un conte desfet (1992) i Deu contes ecològics (1995) i de la novel•la autobiogràfica Tocar mare (2004; premi Miquel Àngel Riera).
Miquel Àngel Lladó és colonier de molts anys ençà, ja que aquí hi passa les seves vacances i moltes jornades de lleure. El territori de la Colònia de Sant Pere i el seu entorn és present en molts dels seus poemes. De tots, el volum que més clarament palesa aquesta presència és La volta celeste (editat per Perifèrics, 2006), un poemari que centra la reflexió en el pas del temps, a partir de les preguntes sobre qui som o d’on venim, però que parteix, en paraules del mateix autor, “d’una anècdota, d’una vivència concreta”. La inspiració, diu Lladó, “em va venir arran de les passejades que sol o amb la meva família faig alguns caps de setmanes per la Colònia de Sant Pere, concretament a la zona coneguda com "es Canons". En aquest indret hi ha un lloc conegut com "s’Aigua Dolça" on ja fa alguns anys es varen descobrir restes d’un enterrament prehistòric, actualment delimitat per una tanca i un panell explicatiu a l’entrada. La qüestió és que és un lloc amb una energia especial, des d’on tens a l’abast les muntanyes, la mar i el cel formant un conjunt tan bell com harmònic, una visió difícil d’assolir actualment a la nostra illa. Fou així que vaig imaginar-me una situació on primerament parlaven les pedres per a tot seguit cedir el testimoni als homes, els quals, a la vista de tanta meravella, enceten un diàleg a través de records, objectes, troballes, tot en un ambient un tant enigmàtic, una atmosfera que he pretès suggeridora i no exempta d’un cert misteri. D’altra banda el llibre té un rerefons una mica filosòfic: suscitar, òbviament en clau poètica, una reflexió sobre la baula perduda en l’evolució humana, allò tan debatut del moment en què vàrem deixar d’esser animals per esdevenir éssers humans, persones. Des d’aquest vessant, insistesc, merament poètic, intent demostrar que aquesta baula extraviada no és més que l’amor. Aquest seria el punt de partida del llibre, i segurament també el d’arribada”.
El poema que llegim ara no és d’aquest recull sinó d’un anterior, Poemes de la piscina (2005):
DENSITAT
Em costa bracejar, avui.
Amb prou feines em moc d’esma
i l’aigua em resulta gairebé un destorb,
un obstacle poc menys que insalvable.

Però he de remar,
car és massa encara la distància
que hi ha entre la realitat i el desig,
entre els dos bells extrems del tram
que ara ens afanyam a recórrer junts,
compenentrats en aquesta mena de sintonia
amb l’esforç i el compromís indefugibles.
Font: Lladó Ribas, Miquel Àngel: Poemes de la piscina, 2005.

3. Urbanització de Betlem: les muntanyes de Ferrutx

- Jaume I: Crònica

La Crònica o Llibre dels Feits del rei en Jaume fou inspirada, sens dubte amb intervencions directes, pel rei Jaume I (1208-1276). El text configura una de les quatre grans cròniques catalanes medievals, de gran valor històric i literari. Entre d’altres esdeveniments, narra amb detall l’expedició de conquesta de Mallorca als sarraïns els anys 1229-1231. D’aquest capítol prové el text seleccionat, referit a la conquesta dels reductes de resistència islàmica a les muntanyes d’Artà, el 1230.

L'efecte conservador d'una orografia esquerpa que permet convertir en refugi desesperat aquests indrets, on es manté viu l'últim alè de la personalitat, la darrera espira de la llar, es repeteix en la resistència dels musulmans mallorquins contra l'exèrcit català de Jaume I, en una localització que la tradició situa vora la cova de sa Jonquera, entre la colònia de Sant Pere i Betlem. Diu la Crònica reial:

“Els nostres combatien-los per l'entrada que era de la cova, e la muntanya era tan fort e tan alta, que feia punta: e la roca eixia a fora, e en mig d'aquella roca eren les coves fetes, que neguna peira que vingués dessús no podia fer mal a les coves on los moros estaven; però en les barraques que ells havien fetes, en algunes d’aquelles podien tirar pedres... E Don Pero Maça féu una cavalcada ab cavallers, e ab hòmens de la host, e ab almogàvers. E trobaren una cova en què havia sarraïns, e envià missatge a nós que li trametéssem ballestes e sagetes, e pics, e faem-ho, e combateren-los dos dies, e trasqueren-ne cinc-cents sarraïns. E, quan venc al dia de Rams, al sol eixit, enviam missatge als sarraïns de les coves que ens atenessen la convinença que feita ens havien. E dixeren que encara no era tèrcia, e que la deviem esperar. E nós dixem-los que deien raó, mas que s’aparellassen de davallar. E ells arrearen-se, e plegaren la roba aquella que era de vestir, e lleixaren-nos dessús molt forment e ordi. E sus a l’hora de mitja tèrcia començaren de davallar, e eixiren-ne mil cinc-cents. E haguem dos míl.lia sarraïns, que tenia bé una llegua la roca d'ells, e hac bé pres la cavalcada deu míl•lia vaques, e ben trenta míl•lia ovelles, e entram-nos-en alegrament e pagada a la Ciutat de Mallorques”.

Font: Jaume I, 139-142 / Alzina-Sureda, 115-17

- Antoni M. Alcover: En Gostí lladre

En aquest cel artanenc que atreu les nostres passes, ha brillat el llumeneret blau de les rondalles. La rondalla En Gostí lladre, que apareix al segon tom de l'Aplec de rondaies mallorquines d'en Jordi des Racó, de Mn Antoni M. Alcover, discorre per aquestes contrades. En Gostí, aquell al•lotell d'Artà que volia ser lladre, ressegueix amb una colla de bandejats bona part de les muntanyes que envolten el Bec de Ferrutx i Betlem. Mn. Alcover en descriu el paisatge prou abrivadament:

“Com es sol sortí eren en es peu de sa muntanya, tota reblida de mates, càrritx i paumeres, que fa de capçal an aquell penyalar grandiós en forma de bec disforjo, que s'alça esglaiador contrapassant d'un bon tros tots es puigs veïnats, i guaita tot es pla i sa muntanya de Mallorca, vermeienc, ple d'escletxes i clivells, sense casi gens de peu de murada, tombant-se per davant, tot amenaçant sa coma d'en Fraig i ses cases de sa Devesa”.
(...)
Sa cova era una encletxa que es penyal feia, i per pujar-hi havien de prendre un mal caminoi de cabres que donava una mala fi de voltes, que ningú, en no esser aquells lladres, en poria treure aguller. De sa boca de sa cova porien estendre la vista de bona manera: veien casi tota sa Roqueta. Tenien a s’entrelluu a mà esquerra es puig Negre i es de Calicant de Sant Llorenç des Cardassar i es de Randa; a man dreta la mar, es cap de la Victòria i formentor; i davant, tot es serrat de ses muntanyes de sa neu fins an es Teix de Sóller i Galatzó” (II, 103) .
Font: Alcover Sureda, Antoni M. [Jordi des Racó]: 1972: Vol. II, 100, 103

4. Urbanització de Betlem - camí de l'Ermita de Betlem

-Josep Sureda Blanes: Els dos camins (El paisatge d'Artà)

Josep Sureda Blanes (Artà, 1890 - Barcelona, 1984). De formació científica, fou apotecari, químic i historiador de la tècnica. El 1932 publicà el volum de prosa lírica titulat El paisatge d’Artà. N’hem extret el fragment següent, que planteja una excursió a l’ermita de Betlem:

“El camí s’enfila per la muntanya amb un desig de superació. El treball material ha de ser superat; el terrejar no combla els infinits desigs humans; és massa eixut per a sadollar la set que fibla el cor. Amunt! Sempre més amunt! La carena d’àrides muntanyes que circumda la vall ens ofega. Ens corprenen desigs d’immensitat. Cal esforçar-se, és necessari pujar; superar-nos a nosaltres mateixos, allunyar-nos dels horitzons tancats. Les oliveres es van quedant abaix, la seva color es confon amb la de les llivanyes esmicolades. Encara canta l’aigua del rec, però, el paisatge ja va perdent poc a poc les seves qualitats pictòriques perquè la vista fuig inconscientment de les realitats immediates. Ningú podrà enquibir en les mesquines proporcions d’un quadre aquestes terres vastíssimes que s’eixamplen a cada revolt del camí. La boirina que sura damunt les llunyanes muntanyes ajagudes és música per als sentits; la color es difumina tan prodigiosament que arriba a un punt que sols l’ànima en percep el matís. Aquell blau que s’accentua damunt la randa de les muntanyes, és del cel o de la mar? En tot cas serà la mar totalment dominada. Per valentes que siguin les onades que aixequi mai seran fortes abastament per arribar a torbar la vasta plana blava que guaita des de tants d’indrets. Blanquegen les viles com a masies adormides dins una llum cernuda”.
Font: Sureda Blanes, J.: El paisatge d'Artà, 35-36.

5. El vells marins

- Rafel Ginard Bauçà: Torrent saltador

El professor Pere Rosselló en un comentari de l’obra de Rafel Ginard afirma que “Segurament, els poemes paisatgístics són els que avui resulten d’un major interès. Presenten una visió de la natura plena de matisos religiosos, molt marcada pel franciscanisme. Ginard veu en la natura i el paisatge el reflex de Déu i, alhora, palesa el coneixement que, com a pagès, en té. Es tracta d’un paisatge viu, antropomòrfic, on són freqüents les personificacions, ple de vitalitat i de dinamisme, i, fins i tot, de sensualitat. De vegades, els poemes paisatgístics, sobretot els més antics, adopten formes poètiques complexes; però, d’altres, s’aproximen a les estructures poètiques populars. També hi és freqüent el contrast entre aquesta natura ufanosa i plena de vida amb la tristesa i l’amargor de l’ànima del poeta” (Rosselló, P.: pròleg a Ginard, 1995: 20). Torrent saltador és un exemple clar d’aquests poemes paisatgístics de R. Ginard. En situam un fragment en ple camí del Caló, vora els Vells Marins, amb torrents que solquen els costers salvatges de les muntanyes de la contrada.


“Torrent saltador”

Torrent saltador que pentines l’embull de tes aigües
amb escarpidor de passeres, jonqueres i créixens!
Tu, abeures els polls que, a ta vora, tremolen de gaudi
i dus unes hòrrides barbes, verdós terbolí de brossalla,
-els bous amb la falç de ses dents, capficats, les t’eixermen-
com un gegantàs rogallós allargat per a dòrmer.
Tu et poses canyars tendrumosos, de fulles metàl•liques,
-les canyes: bordons de salteri que vibren, monòtons-
a l’ombra dels quals te rebolques, et blinques, t’estufes;
i nues, desfermes i esqueixes ta limfa sedosa,
trunyella de plata embotida en el dors de la Terra.
Torrent fulgurant per mil caires: joiell-meravella
a sobre del pit onejant d’eixa vall ignorada;
polsim transparent; diamants esmicats; pedreria
que ha mòlta l’hivern; xaragall de claror, movedisses
engrunes d’espills esclafats; calivera frescoia;
foguer que espurneja si, amb l’or de sos raigs, el colpeja
el sol, que traspassa l’amor, d’on se crema, a tes aigües.
(...)
Font: Ginard Bauçà, Rafel: Obra poètica, 1995, 81-83 / Sureda Blanes: El paisatge d'Artà, 143-144

6. Es Caló

- Rafel Ginard Bauçà: Paisatge artanenc

El professor Pere Rosselló diu de Rafel Ginard: “Durant la Guerra Civil publica alguns poemes. La línia paisatgística encetada a finals dels anys 20, que havia merescut dos premis als Jocs Florals de Barcelona, no sols no s’ha estroncat, sinó que continua essent una font d’inspiració imparable. El paisatge sembla un doll per al nostre escriptor, que ara torna a sentir-se integrat al poble d’Artà”. Entre gener i juny de 1937 publica a El Heraldo de Cristo una sèrie de cinc poemes amb el títol de Ritmes artanencs. A “Paisatge artanenc”, Ginard reconeix el seu deute amb el paisatge de la vila adoptiva:

Paisatge artanenc, que jo estim com s’estima una mare,
puix m’has engendrat a la vida de l’art i poeta
m’has fet: som fill teu! Oh paisatge artanenc que t’enconques
en mig d’uns serrals revinguts, com uns braços de pedra
que Déu reinflà i encorbà al teu entorn perquè et guardin,
tu ets el verger on poncellen les flors dels meus somnis,,
esquiu i rebel als afanys de buidar-te en mos versos!
Tu m’has descobert la Bellesa, que seu vora el límpid
cristall llis i tou dels cocons, i divaga, serena,
pels horts, pollancredes, molins, senderols, siquioles,
i et posa una tendra i amable claror amb sa presència.

Tu m’has ensenyat a llegir les vivents meravelles
que Déu deixà escrites en tu, per amor dels poetes,
amb lletres de flors i verdesca, de valls i muntanyes,
paisatge artanenc, llibre obert que, de tanta substància, crivelles!

Font: Ginard Bauçà, Rafel: A: El Heraldo de Cristo, 330 (abril 1937), p 55 / Obra poètica, 1995, 86-87) / Rosselló, P.: Els camins de la cançó: vida i obra del P. Rafael Ginard Bauçà, p. 101.

- Rafel Ginard Bauçà: Croquis artanencs: El caló de Betlem

Aquest fragment de prosa forma part del capítol titulat “El caló de Betlem”, del Croquis artanencs; parla i descriu el camí que ens permet arribar al Caló de Betlem o de Ferrutx i, una vegada arribats, del mateix caló:
“Mes el camí que du al Caló és deliciós. Hem deixat en Ferrutx amb la testa pelada com un voltor vell; na Freda i en Xeroi que serveix de rellotge als parellers goreten per aquells badius, car miranton li arriba el sol coneixen quina hora és; el penyal Roig que sembla untat d’aumànguena espessa; el Puig de sa Murta, flairós com un grapat de murtons. Veim el Puig Rodó, puig de suavitat, el pas d’en Coassa i de front, com a colofó d’aquella plana marinenca, les muntanyes de Betlem que obstrueixen la mirada. Inopinadament, qualque pic, del crui dolorós d’una penya us sobta el broll argentat d’una font. Bevem a la que porta un nom impolit i desgracia: a la font dels Porcs. N’hi ha d’altres, com és ara, la font de sa Joqnuera, la font del Parral, la font de sa Devesa.
Som dins la part salvatge, al peu dels turons cantelluts de Betlem i com que és al matí, ens emparen del sol. El càrritx, les palmeres, les estepes, els pinotells dels quals n’hi ha una bona plantada, són emperlats de rou i al fregar-los s’estremeixen i ens esquitxen la roba. Anam vora, vora la mar, que aquí hi té la ribera molt alta i el cap ens roda just guaitar-hi. Fent equilibris inverosímils els pescadors de canya hi davallen arrapats a les pedres que hi surten, i abans de mudar el peu o la mà les sacudeixen per saber si voguen o si estan ben encallades. A força de tirar púu a la pesquera hi ha qualque peix innocent i golós que se deixa enganxar, sobretot els dies en què la mar no va grossa, puix quan les ones estufen sa cabellera i assalten com un exèrcit de cavalls blancs la costa brava qui ressona vastament, no hi ha que pensar-hi.
Petites cales ombrejades de pins on la mar s’hi adorm sobre coixins d’alga molsosa, sojorn de sirenes i de pau quan la mar no està inflada i prenyada de tempestat. Avui té la color lletosa i la superfície lleugerament ruada com una cara immensa que somriu. Ens surt a l’encontre un penyal faixat de groc que vessunya pels crivells o, millor, plora contrit, ple de regalims silenciosos. Té ço que els ascetes en dirien do de llàgrimes. El caminoi és dolent i reblit de macada i no podem mirar enfora en no ésser d’aturats, car desseguida que alçam la vista correm el perill de travelar i caure de nas. Trobam el garriguer d’aspecte dur i selvàtic, però bon home, que en podem fer corda, d’ell. Raspallós de la part de defora és, per dintre, dolç com un pa de sucre... Ve amb nosaltres i ens conta algunes coses que li han passades d’ençà que es cuida de la garriga... Passam per uns alguers pudents que deixen anar una forta bravada de pòlvora. Sembla que allí prop hi ha fet barrobins. Les muntanyes de Betlem tenen unes regates profundes: són les venen o canals que, en ploure apleguen l’aigua i la retornen escumejant a la mar. Els marges, altrament, que a guisa d’uns rèptils antidiluvians enmallen aquests turons, són, com si diguessim, llur sistema nerviós.
Arribam al Caló. Per damunt la mar hi sura varella que –me diuen- serveix per fer bromer. El sol cau de gairell i l’aigua espurnejant se reinfla dolçament amb un pantaix solemne de monstre adormit, allargassat dins aquesta bella cala que el marès circumda. Ens acostam fins a devora les ones joguineres que es comencen a enflocar de borrallons d’escuma i veim unes xarxes o almadraves calades, parany on hi troben la mort milers de peixos, els quals, sense provocació de part seva són crudelment perseguits per la golafreria insaciable dels homos que, una vegada només els hagen tastats , mai més se’n saben deixar (i la societat protectora dels animals qui no protesta). Ve una barca i els rems, degotant de pedreria, a cada cop, trenquen el mirall de les aigües i li obrin un esvoranc; mes, al punt, s’hi posa un remolí de bambolles i la nafra queda guarida...”.
Font: Ginard Bauçà, Rafel [Fèlix]: Croquis artanencs, 1929: 94-98.

7. Sa Platjola (Es Caló)

- Jaume Vidal Alcover: Nit a una calanca del Bec de Ferrutx

Jaume Vidal Alcover (Manacor 1923 - Tarragona 1991), es llicencià en Dret i en Filosofia i Lletres i es doctorà en Filologia Catalana. Com a poeta forma part de la Generació dels Cinquanta. El seu antecedent literari és Bartomeu Rosselló-Pòrcel; fou un dels principals protagonistes de la ruptura estètica i ideològica amb l'Escola Mallorquina. El poema "Nit a una calanca del Bec de Ferrutx" (1) s'inclou dins el recull Dos viatges per mar, publicat l'any 1965.

Pura, silent,
la constel•lació dins l’aigua clara,
trèmulament
els ulls atura i l’enyorança empara.
Tan clarament
a les bordes batega adesiara
l’aigua, que sent
la mà del somni tocant-me la cara.
Sobtadament,
el cel s’entela quan ningú el repara,
i en un moment
s’esqueixa el núvol, desbocant el vent.

(1) Sic, per ‘cap de Ferrutx’.
Font: Vidal Alcover, J.: Dos viatges per mar, 18.

- Rafel Ginard Bauçà: Mar exultant

El poema “Mar exultant” aparegué a la revista franciscana El Heraldo de Cristo, el març de 1952. El poema és una confessió, car el paisatge marí i l’aire de la natura ajuden el poeta en una època de profunda crisi personal.

Mar èbria de sol que te rebolques
i fas estiraments sobre els coixins d’arena
i, folla d’alegria, rius, saltes i t’encrespes.
Muntanya vertical, amb una crosta
de sol, com un domàs, sobre les ones.
Oh platges decorades de bromera,
penyals lluents de sal, pedra brescada,
per on la mar estufa sa falda, tot ballant!
Airet viu, que em neteges les entranyes,
i arregusses les teranyines hòrrides
que les aranyes d’uns pensaments, molt negres,
filen en les algorfes de ma vida en ruïnes!

Font: Ginard Bauçà, Rafel: Obra poètica, 1995, p. 108

8. Camí de tornada des Caló

- Miquel Mestre: De sobte, la nit

Miquel Mestre, escriptor i metge nascut a Artà l'any 1951. Com a poeta, es va donar a conèixer amb el volum Silencis (1975), que va obtenir el premi Sant Jordi de Poesia Jove 1975 i va aparèixer prologat per Salvador Espriu. Com a narrador, ha publicat, entre d’altres obres, Cos de dona (1997). El poema “De sobte, la nit” pertany al recull Llibre d'Aubarca, publicat a Perifèrics Poesia l'any 2002.

Esperàvem el vent
sonor i teb del capvespre,
la sang de magrana
de l’hora més baixa
ran dels canyissars.
Sabíem el nom
de cada arbre i matoll,
de cada penya i segat,
de cada font
celada, cales ocultes.
Volíem oblidar
el món i els dies,
els deures del viure,
romandre per sempre
prop de l’aigua on
també les hores
eren transparents.
Però la nit, la nit
amb pluja trèmula, glaçada,
banyà de sobte els nostros cossos
iI no trobàrem cap altre
abrigall més que aquest
dels mots
tan nus.

Font: Mestre, Miquel: Llibre d'Aubarca, p. 45

- Miquel Mestre: Pedra viva

El poema Miquel Mestre titulat “Pedra viva” pertany al recull Llibre d'Aubarca, publicat l'any 2002.

Brunyit de foc i aram, el bec de Ferrutx aguaita
contra sol i tempesta el pas advers dels dies,
l’oratge capvespral, l’udol de les nits gèlides,
les pluges hivernenques, ponentades d’octubre.
Si la pedra pensàs, potser ell pensaria
que està massa cansat de ser sempre el mateix,
exhaust de viure tants i tants de segles
pentinant boires, vents, baixos niguls,
suportant, sense aixopluc,
calabruixades.
Si la pedra sentís, potser ell se sentiria
de soca-rel traït, nafrat de corcadura,
noningú ignorat, senil i paralític
lleó de mineral
quietud que a ningú espanta.
Si la pedra parlàs, segur que ell cridaria
amb veu de terratrèmol, rugit d’encès volcà,
paraules mai no dites, sentències de sibil•la,
oracles de caverna que no volem sentir.
Però la pedra no és sinó callar compacte,
fredor feta matèria, silent marbre de mort
mai no llustrat. Cap queixa, doncs,
més que la del seu silenci
atàvic, perenne, perdurable.

Font: Mestre, Miquel: Llibre d'Aubarca, p. 45.

9. La cloenda: Colònia de Sant Pere

- Rafel Ginard Bauçà: Colònia de Sant Pere

El poema “Colònia de Sant Pere” forma part del tríptic Medallons artanencs. Aparegué a la revista franciscana El Heraldo de Cristo, el març de 1933. Un to dur, existencialista i pessimista, sobre aquella terra magra i descarnada, deprimida i d’autosubsistència, ens permet reflexionar sobre aquesta contrada, des de la fundació de la colònia agrícola, cap al 1890, fins al gran canvi que patí amb l’arribada de l’època turística, de segona residència i d’estiueig.

Colònia de Sant Pere

Marina sangonent,
terra magra i rostida
que arruga el sol i on s’hi acabussa el vent
com una fera enfollida.
Una ambosta de cases
d’un roig agut de sang;
turons cremants, planures curtes, rases,
amb el cilici de l’eixut al flanc.
Tràgic terreny on hi domina
un dolç ferotge que esmicola el cor!
Sedenta, agònica marina
que, eternament, se mor!...

Font: Ginard Bauçà, Rafel: Obra poètica, 1995, p. 84


TORNA A DALT